Obres sense fi

Aquest dimarts m’ha costat dues hores anar de Vic a Barcelona. Hi havia obres, moltes. N’hi havia a la recta de Tona i fins als Hostalets. No és pas que hi hagués molta gent treballant-hi, però els senyals obligaven a circular per un sol carril. Tot seguit començaven les de Centelles –les úniques, en sentit ascendent, que advertien les notícies de tràfic. Quan et feies pagues que s’havien acabat, reapareixien els cons al Figaró, i eixint del túnel, fins l’alçada de La Garriga. La doble via durava poc, a l’Ametlla hi ha un tram que va per llarg. D’aquí endavant, les aturades eren les habituals de l’autovia a Parets per l’efecte coll d’ampolla propi de l’acumulació de vehicles en via ràpida. A l’autopista, per no ser menys, també n’hi ha un tram. Arribant a Barcelona, la cançó de l’enfadós de les rondes i la fesomia de la ciutat en obres.
Tot plegat després que, fa un parell de setmanes, s’anunciés oficialment, a bombo i plateret, la finalització de les obres de la C17. Una presa de pèl en tota regla, vaja. Comentant la jugada amb gent viatjada, ens ve al cap la imatge de carreteres en obres a la nit, a països veïns i civilitzats, a França o Itàlia sense anar més lluny. Ben al contrari d’aquí on les obres s’executen en horari comercial, el mateix de les botigues i els bancs, vaja. Tan a prop que tenim la Champions i tan lluny que estem d’Europa. I de Barcelona.