De la font estant

L’altre dia, mentre pouava aigua a la font, va arribar un home d’un poble veí. Tan sols ens coneixíem d’anomenada però mentre esperava la vam fer petar una estona. Tots dos estàvem d’acord que anar a la font és una activitat reservada a gent sense pressa. A dies en què ens puguem prendre el temps per fer-ho i tinguem temps per perdre. Coincidíem a valorar moments com aquells, que donen pau i serenor, escoltant el toc-toc del pica-soques i el soroll de l’aigua quan brolla, tot gaudint de la fresca que regala l’ombra del faig. Lamentàvem també l’estat d’abandó d’algunes fonts, les que s’han eixugat i perdut i les d’aigua que no es pot beure per culpa dels que han abocat sucs impurs a la terra, sense moderació ni escrúpols. L’estadística és tossuda. El darrer estudi del GDT sobre la concentració de nitrats a l’aigua de les fonts d’Osona segueix mostrant dades preocupants. Les de la Plana de Vic i el Lluçanès, en general, es mantenen en índexs molt superiors als 50 mg/l de nitrats, algunes fins i tot empitjorant respecte al mostreig del 2005. Tret de les de Sant Vicenç i alguna de Torelló, se salven les del Vall del Ges, com passa al Bisaura amb l’excepció de Sora i Sant Quirze. I gaudeixen de bona salut general les del Collsacabra, Guilleries i, sobretot, Montseny. Ens atabalen autèntiques foteses mentre deixem perdre un bé escàs com és l’aigua a tocar de casa.

(publicat a El 9 Nou)