Qui la fa la paga (si és pobre més)

Que en Millet l’ha feta grossa és obvi. El cas ha provocat una d’aquelles emprenyades col·lectives que s’atia sola. La decisió del jutge tornant-lo a casa ha estat la gota que ha fet vessar el got. La gent té raó, aquest paio és un pispa de mil dimonis. Tenia la clau de la caixa, hi ficava la mà, vivia com un fatxenda i sobretot repartia. La repartidora és el que el feia poderós i temible. D’aquí ve, probablement, que el cas hagi gaudit de tanta indulgència i del suport d’una arquitectura jurídica tan sòlida. Tot i la magnitud del saqueig no seré, però, dels que demanin el seu ingrés a la cangrí. No és que m’afligeixi l’home descamisat sortint de dinar allà on, segons Quim Monzó, omplia la motxilla de gintònics l’incombustible Jordi Vendrell, sinó perquè la presó sempre m’ha semblat un lloc sinistre que no desitjo a ningú.
La presó és la pèrdua de llibertat, l’expulsió de la societat, l’espai d’exclusió. Una derrota de la convivència, una vergonya de la societat. Per això m’indigna especialment que mentre assistim al sainet judicial d’aquest lladre de guant blanc, estigui llanguint a la garjola l’anarquista Amadeu Casellas, on hi ha consumit 23 anys de la seva vida, també per robar, menys però pitjor. L’un ric, l’altre pobre. El pres osonenc fa 100 dies que no menja. La seva llibertat immediata és més justa que mai. Avui que encara és viu.

(publicat al 9 Nou)