17.12.10

Comprar, llençar, comprar

Un article que no es fa malbé és una tragèdia per als negocis”. La reflexió ve de lluny, s’anomena Obsolescència Programada i és l’argument del documental de l’alemanya Cosima Dannoritzer emès aquest dijous per TV3. Denuncia una pràctica generalitzada segons la qual, en els sectors més diversos, els fabricants s’esmeren per què els enginys que produeixen durin poc. Comprem tota mena de fòtils informàtics que en cosa de poc temps fan figa. A la que s’espatlla el vell, un de nou, que serà el model que els murris fabricants s’hagin encarregat de col·locar-nos a la nineta de l’ull, embadalint-nos amb les noves prestacions o servituds. Així, per més que anem curts de cabals, no ens podrem estar de canviar el mòbil per l’iPhone de darrera generació.

És un despropòsit amb totes les de la llei. D’una banda, gastem molt més per acabar tenint el mateix; de l’altra, generem muntanyes de residus. I per acabar-ho d’adobar, ens anem carregant un seguit d’oficis manuals –electricistes, llauners, manyans,...- que vivien de reparar objectes de consum, allargant-los la vida.

Comprar, llençar, comprar. Consum desfermat i muntanyes de deixalles. Economistes, científics i analistes diversos coincideixen a considerar insostenible aquest model i proposen girar la truita, doncs asseguren que no és pas consumint més que creixem més. Ni som més feliços.

(publicat a El 9 Nou)

7.12.10

Contra el ruido

Hace unos días intervine en una jornada organizada por los amigos Jaume Estruch y Josep de Haro, de Percepnet. Expertos ellos en ciencias sensoriales, mi aportación al encuentro, bajo el título "Gastronomía acústica", se plasmó en algunas reflexiones, fruto mixto de la experiencia profesional y del copioso consumo de bares y restaurants que uno ha acumulado a lo largo de los años. De lo vivido, lo comido y lo bebido. No reproduciré aquí el contenido de mi ponencia, pero sí, a guisa de decálogo, unos cuantos puntos sobre esa insufrible contaminación acústica a que nos someten a menudo a los sufridos clientes.
En este sentido, ganaríamos calidad de vida y ellos calidad de servicio, si:

  • incorporasen un silenciador al molinillo de café,
  • abolieran el tubo de vapor que emite un ruido agudo ensordecedor al calentar (hasta temperaturas tórridas) leche para un cortado,
  • se dieran un golpe de idéntica intensidad en el menisco cada vez que golpean el mango del café contra el cajón del poso,
  • saltara el magnotetérmico cuando funcionan el molinillo, el tubo de vapor y el extractor al unísono,
  • se quedara la pantalla en blanco (y negro) cuando estás conversando tranquilamente y se sobrepone el volumen del televisor (sea fútbol o telediario, da igual),
  • ya en el comedor, te avisaran que vas a tener que compartir espacio con un simpático grupo de maestras/os despidiéndose del trimestre (del año, del curso, o de lo que sea),
  • o con una feliz despedida de solteros/as, que te impide cualquier intento de intimidad,
  • o con una familia convencional, numerosa, tres generaciones, hablando sin parar, todos contra todos,
  • te advirtiesen que la ventana con vistas al campo está pegada a una carretera por donde transitan alternativamente quads, motos de trial y camiones de gran tonelaje,
  • en fin, el maître no intentara imponer su mando cantando a grito pelado los vales en tono imperativo a la que traspasa la puerta (no insonorizada) del comedor.
¿Tan difícil es velar por la confortabilidad del cliente? Queda mucho por mejorar...más allá del tabaco.

5.12.10

Totes les cares de l'emprenyat

Hi ha molta gent emprenyada. És per estar-ho. La riquesa està mal repartida, al món hi ha més pobres que mai, hi ha qui especula amb el preu dels aliments bàsics, l’aigua esdevé un bé escàs, la pèrdua de biodiversitat i el canvi climàtic són inapel•lables. Tot plegat, però, no sembla que amoïni massa gent. El retrat del català emprenyat és aquell que està fins als dallonses que a Madrid ens aixequin la camisa. Aquesta era, fins ara, la brama més estesa. Però el desenllaç de la comtessa electoral de diumenge passat ofereix un ventall d’emprenyats de cares ben diverses.
Hi ha una majoria de votants cremats amb el tripartit, l’esca de tots els mals, i fins i tot del mal temps. Ho diuen els resultats. Als que ja no el votaven s’hi han afegit els decebuts, que no han entès el desgavell; mentre que els que han repetit vot d’esquerres assisteixen estupefactes a les sortides de mal perdedor (l’últim que tanqui la porta!). Molts dels havien votat esquerres ara s’han decantat per les dretes; fi al cap, doncs, la diferència no deu ser tan gran. Són els nous emprenyats, més atrets per l’encert del màrqueting que del calat dels programes.
Al marge, hi ha un munt d’emprenyats que ni voten. Indiferents, enrabiats o revoltats. Que van dels que passen de tot als que no volen ni déu ni amo. Que també hi són, però no compten.

Publicat a El 9 nou