A l’escola també som el que mengem

Els menjadors escolars estan a l’ordre del dia. En les darreres setmanes m’ha tocat participar en un parell d’actes públics a Vic per parlar-ne. El tema no és nou, però la importància que rep està variant substancialment. Associacions de Mares i Pares, mestres i Administració tornen a tenir-lo damunt la taula. Les variables que s’hi han introduït són d’ordre qualitatiu.

Fa cosa de deu anys la consigna dominant era “seguretat màxima, preu mínim”. Amb aquest objectiu a l’horitzó, tancaven les cuines, marxaven les cuineres i entraven els càterings (sempre recomanats, oi tant!). O dit d’una altra manera, es foragitava una cuina basada en la utilització d’aliments de proximitat, de temporada, i inspirada en elaboracions pròpies. O sigui, s’obrien les portes a productes de qualsevol origen a qualsevol moment de l’any, i moltes vegades, per acabar-ho d’adobar, ja pre-elaborats. En definitiva, el que més s’acomoda als interessos dels fabricants de menjar. Això sí, per beneir el menú, tancant el cercle, sempre hi ha un nutricionista que –només faltaria!- en certifica l’equilibri dietètic i corrobora la participació de totes les famílies de nutrients (hidrats de carbó, proteïnes, vitamines, etc.).

Els defensors d’aquest sistema feien de la seguretat alimentària i els costos dos valors sagrats. Dos arguments servits en safata perquè les cuines esdevinguin punts de regeneració de menjars preparats en grans centres de producció o, fins i tot, provinents de la indústria alimentària. La presència als menús de verdures i fruites provinents de l’altra punta del món (els pèsols congelats i odiats per la canalla, com a botó de mostra), així com d’aliments reconstruïts (“barretes de peix”, que és la part dels peixos que no sona) i /o pre-fregits, en són la constant. Ens carreguem la nostra cultura del menjar, precisament a l’escola que és on n’hauria de ser bressol, menystenim la salut dels escolars en nom de la seguretat i encara presumim que ens surt barat.

El món però, ves per on, es mou en dialèctiques contradictòries. Mentre des de l’Administració s’abocaven recursos en aquest model de menjador escolar i mares, pares i mestres guaitaven cap a una altra banda, resulta que emergeix amb força un moviment de gent entestada a fer possible que als menjadors escolars s’hi mengi bé, de debò i a preu assequible (mantenint el límit fixat per la Generalitat). A 10 escoles d’Osona s’han mantingut les cuineres –que es mereixen un monument!- i alguns van més enllà, com és l’escola Bellpuig de Sant Julià de Vilatorta, que s’ha atrevit, seguint l’exemple d’escoles gironines i llars de bressol tarragonines, a fer menjador ecològic. Compren tot allò que poden, per servei i preu provinent d’agricultura ecològica i la resta se subministren de productors locals de confiança. I se’n surten i n’estan cofois!

Publicat a Osona.com