Pensar amb les mans

Vivim sovint amb el cor partit, entre allò que pensem i allò que sentim, allò que diríem i el que acabem dient. Ens passem la vida en permanent batussa interior, procurant que s’entenguin el cervell i el cor, harmonitzant la raó i els sentiments. Fent un paral·lelisme –salvant totes les distàncies- ens passa una cosa semblant a l’hora d’encarar  la vida en la vessant professional, primer acadèmica i finalment laboral. Estudiem per aprendre, per formar-nos, per instruir-nos, convençuts que aquells estudis són el germen de l’ocupació professional de la nostra vida. Això és el que sovint transmeten els adults quan aconsellen els joves sobre la via d’estudis a triar, generant, de retruc, unes expectatives sobre la sortida professional que, a l’hora de la veritat, costen déu i ajut d’assolir. Tot, òbviament, amb tota la bona fe i a fi de bé però oblidant, alhora, que la realitat és fluctuant, variable, inestable i, fi al cap, tossuda. I que per més que ens obstinem a creure que obtenint tal o qual titulació tindrem garantit un lloc de treball on desenvolupar els nostres coneixements i ens pagaran en conseqüència, pot molt ben ser que ens haguem de conformar a trobar una feina que no tingui res a veure amb el que hem estudiat, ni en especialització, ni en rang, ni en sou. I encara gràcies. El mercat laboral està supeditat a l’oferta i la demanda i subjecte a uns vaivens imprevisibles, que s’infla i es desinfla i provoca sotragades.  

No escric això per desanimar ningú, ans al contrari. Ni pretenc que mares, pares i professorat declinin responsabilitats, ni deixin de fer el paper de mentors que els pertoca i fills i alumnes esperen d’ells. Ni, menys encara, voldria desmoralitzar la gent jove que tenen al davant un horitzó, pel cap baix, prou ennuvolat. Ara bé, potser fóra bo, sense tirar aigua al vi, advertir-los de tot plegat i que anessin prenent consciència de quin pa hi donen. Animar-los a estudiar ara i a seguir formant-se més endavant, maldant per no perdre mai el cuc del saber.

I posats a parlar clar, dir-los també que hi ha moltes sortides professionals a la vida –qui sap si cada vegada més- que no tenen res a veure amb els estudis superiors. Que hi ha oficis que perviuen, d’altres que ressusciten de les cendres i algun de nou que treu el nas. Comencen a donar-se casos, sortosament, de noies i nois molt joves que es guanyen la vida molt dignament en sectors que experimenten una revifalla, amb el valor afegit del prestigi social. Hi ha gent ben jove que presumeix de treballar de cuiner o de cambrer, o que va amb el cap ben alt fent formatge o pa, per posar alguns casos. Que el llegir no ens faci perdre l’escriure, pensem també que tenim mans.

(publicat revista AMPA-IES Roda de Ter)