7.2.14

Menjar cebes com nens
La febre de la calçotada s’està encomanant a tot el país. Fins no fa gaire anys, ni a Osona ni al Ripollès, ningú no en feia. De fet, per aquestes terres, el propi calçot és un nouvingut. Abans, com ens recorden els pagesos, hi havia cebes tendres, cebes i ceballots, que és com s’anomenava per aquestes contrades a la ceba replantada i renascuda en ple hivern. Però vet aquí que un bon dia a Valls, on del ceballot en deien calçot –perquè era ceba calçada per amagar-la sota terra -,un hostaler amb enginy i olfacte va inventar un nou producte, la calçotada, que ara ja és plat nacional. La idea, com sovint ho són les bones, era simple i d’aquí ve l’èxit. Es tractava de convertir l’hàbit de coure calçots a foc viu, a les barraques de vinya o vora els camps, en un nou producte adaptat al restaurant. La recepta era de bon fer: calçots i salsa salbitxada (nom que rebia tradicionalment la salsa per a calçots abans que “romesco” servís per a tot). La resta la hi posem els catalans. Ens entusiasmen les “ades”. Ens passem la vida fent menjades col•lectives. Ens trobem per fer costellades, cargolades, garoinades... Són àpats socials, plurals, oberts, moments i espais que cohesionen i defineix els pobles, sempre dotats de simbolismes i litúrgies. La de la calçotada ens retorna a la infància: mengem amb les mans, xuclem, ens emmascarem, ens posem un pitet gran, bevem a galet i comptem qui n’endrapa més. Mengem i gaudim com la canalla.

(publicat al 9 Nou)

1 comentario:

starbase dijo...

Hi ha invents 'comercials' que alhora ho son i també enriqueixen al pais en conjunt. La calçotada també fa país :)